Legalitzar una instal·lació d’aire comprimit a Catalunya: projecte, documents i RITSIC

Per legalitzar una instal·lació d’aire comprimit a Catalunya no n’hi ha prou amb saber la potència del compressor. Cal identificar els equips a pressió connectats, comprovar-ne la pressió i el volum, classificar la instal·lació i preparar una memòria tècnica o un projecte, segons el cas. La declaració responsable s’ha de presentar abans de posar la instal·lació en servei.

Aquesta revisió també és necessària abans de substituir un compressor, afegir un dipòsit o comprar o llogar una nau que ja tingui aquests equips. Els llindars generals permeten orientar la classificació, però no substitueixen l’anàlisi de les exclusions, el fluid, la configuració del conjunt i les instruccions tècniques complementàries aplicables.

Quins equips s’han d’identificar abans de començar

El Reglament d’equips a pressió s’aplica, amb les condicions i exclusions que estableix, als equips sotmesos a una pressió màxima admissible superior a 0,5 bar. En una xarxa d’aire comprimit no s’ha de revisar només el compressor: també poden ser rellevants els calderins o dipòsits, els secadors, els separadors, els filtres, els accessoris de seguretat i altres recipients connectats. Les canonades formen part de la configuració que s’ha d’analitzar, però no s’han de sumar automàticament com si fossin recipients. [6] [7]

El primer pas és elaborar un inventari per equip. Cal anotar el fabricant, el model, el número de sèrie, l’any, la funció, la ubicació, el fluid, el volum en litres, la pressió màxima admissible PS i la pressió màxima de servei Pms. També convé fotografiar les plaques, identificar la vàlvula de seguretat i localitzar les instruccions i la declaració de conformitat. PS i Pms són magnituds diferents i no s’han d’intercanviar.

En equips antics o de segona mà, la documentació exigible varia segons l’antiguitat, la procedència, les característiques i el règim de conformitat aplicable. Abans de comprar-los o posar-los en marxa s’han de comprovar la identificació, la documentació d’origen i l’historial d’inspeccions. No es pot donar per fet que qualsevol compressor usat es podrà regularitzar. [5]

• Fotografiar totes les plaques de característiques.
• Relacionar cada certificat amb el número de sèrie correcte.
• Identificar els equips connectats permanentment.
• Anotar reparacions, trasllats i ampliacions conegudes.
• Comprovar la identificació dels accessoris de seguretat.

Classe 1 o classe 2: memòria tècnica o projecte

A Catalunya, una instal·lació de classe 1 es documenta mitjançant una memòria tècnica. Una instal·lació de classe 2 requereix un projecte redactat per un tècnic titulat competent i el certificat de direcció i final d’instal·lació. La classe no depèn de la potència elèctrica del compressor, sinó de les característiques reglamentàries del conjunt. [6]

Amb caràcter general, cal projecte quan la suma dels productes Pms, expressada en bar, per V, expressat en litres, dels equips connectats permanentment supera 25.000. En instal·lacions capaces de generar un augment de pressió per flama, aportació de calor amb perill de sobreescalfament o reaccions exotèrmiques, el llindar general és 10.000. Aquests valors s’han d’aplicar considerant les exclusions del Reglament i les ITC específiques. [6] [7]

El càlcul consisteix a obtenir el valor Pms × V de cada equip que correspongui i sumar-ne els resultats aplicables. Abans de concloure la classe, però, s’han de revisar el fluid, la connexió permanent, la funció del conjunt i qualsevol supòsit particular. Quan cal projecte, aquest ha d’incloure, entre altres continguts, la descripció de l’activitat, la identificació dels equips, la justificació reglamentària, l’estudi de seguretat, les instruccions d’emergència, el pressupost i els plànols. [7]

• Classe 1: memòria tècnica i certificats aplicables.
• Classe 2: projecte tècnic i certificat final.
• No aplicar el llindar de 25.000 sense revisar el de 10.000.
• Comprovar sempre les exclusions i les ITC corresponents.

Qui intervé i quins documents ha d’aportar

La posada en funcionament ha de quedar sota la responsabilitat d’una única empresa instal·ladora d’equips a pressió inscrita al RASIC per a l’abast corresponent. El RASIC és el Registre d’Agents de la Seguretat Industrial de Catalunya. El RITSIC, en canvi, és el registre on s’inscriu la instal·lació tècnica. Per tant, l’habilitació de l’empresa i l’alta de la instal·lació són comprovacions diferents. [6]

El fabricant o proveïdor ha d’aportar la identificació, les característiques, les instruccions i la declaració de conformitat exigibles. L’empresa instal·ladora emet els certificats d’instal·lació corresponents, inclòs l’EP-2 de cada equip quan sigui aplicable. Si la instal·lació és de classe 2, el tècnic competent redacta el projecte i emet el certificat EP-3 de direcció i final d’instal·lació. Les actes de determinades inspeccions corresponen a un organisme de control. [2] [5]

El titular ha de conservar l’expedient durant la vida útil de la instal·lació. Segons el cas, pot incloure la memòria o el projecte, els EP-2, l’EP-3, les declaracions de conformitat, les actes d’inspecció, el justificant registral i el llibre de registre. Com que els formularis poden canviar, cal descarregar els models EP vigents des de Canal Empresa abans de preparar el tràmit. [2] [5] [8]

• Fabricant: identificació, instruccions i conformitat.
• Empresa instal·ladora: execució i certificats d’instal·lació.
• Tècnic competent: projecte i certificat final, si pertoquen.
• Organisme de control: actes de les actuacions de la seva competència.
• Titular: declaració responsable, expedient i registre d’usuari.

Passos per inscriure la instal·lació al RITSIC

Quan la instal·lació està acabada i certificada, el titular o el seu representant legal o apoderat ha de presentar la declaració responsable abans de posar-la en servei. El tràmit oficial també preveu modificacions, baixes d’equips, canvis de titular i la baixa completa. En finalitzar s’obté un justificant d’inscripció al RITSIC amb un codi d’instal·lació EPI, que s’ha de conservar amb la documentació tècnica. [8]

La fitxa oficial recollida a les fonts d’aquesta guia mostrava una taxa administrativa de 34,85 euros per a la posada en servei. L’import pot canviar i s’ha de confirmar a Tràmits Gencat. A més, aquesta taxa no és el cost total de legalitzar la instal·lació: s’hi poden afegir la memòria o el projecte, l’actuació de l’empresa instal·ladora, les proves, els certificats, la intervenció d’un organisme de control i les adequacions necessàries. [8]

Les fonts oficials consultades no estableixen un termini universal per completar qualsevol expedient. La durada depèn de l’estat dels equips, la classe, la documentació disponible i les correccions que calgui executar. La referència segura és que la declaració responsable s’ha de presentar abans de la posada en servei; tenir el tràmit en preparació no autoritza per si sol a engegar la instal·lació. [8]

• Tancar l’inventari i determinar la classe.
• Preparar la memòria o el projecte.
• Executar i certificar la instal·lació.
• Presentar la declaració abans de la posada en marxa.
• Arxivar el justificant RITSIC i el codi EPI.

Inspeccions, modificacions i naus amb equips existents

La inscripció no posa fi a les obligacions del titular. S’ha de mantenir actualitzat el llibre o registre d’usuari amb els equips subjectes a aquesta obligació, les inspeccions, el manteniment, les reparacions i les modificacions. Les inspeccions es divideixen en nivells A, B i C, però la periodicitat i l’agent que les pot executar depenen de la categoria, el fluid, l’antiguitat i la ITC aplicable. No és prudent aplicar una taula genèrica sense classificar abans cada equip. [7]

Afegir un dipòsit, ampliar la xarxa, augmentar la pressió de treball, canviar a un fluid de més risc o substituir equips per altres de característiques diferents pot constituir una modificació que s’hagi de documentar i comunicar. Abans d’executar el canvi cal recalcular la classe i revisar si fan falta nova documentació tècnica, certificats, inspeccions o una actualització de la inscripció. [6]

En comprar o llogar una nau, convé demanar el número RITSIC, la relació d’equips, la memòria o el projecte, els EP-2, l’EP-3 quan correspongui, les declaracions de conformitat, les actes d’inspecció i el llibre de registre. Els números de sèrie de les plaques han de coincidir amb els certificats. Un canvi de titular no regularitza automàticament ampliacions o substitucions anteriors que no constin a l’expedient. [5] [8]

• Comparar els equips físics amb els documents registrats.
• Revisar les dates i els resultats de les inspeccions.
• Detectar compressors o dipòsits afegits posteriorment.
• Comprovar que el llibre de registre està actualitzat.
• Diferenciar entre canvi de titular, modificació i baixa.

Preguntes freqüents

Tots els compressors d’aire necessiten un projecte?

No. Primer cal comprovar si l’equip entra dins l’àmbit reglamentari i classificar la instal·lació completa. La classe 1 es documenta amb una memòria tècnica, mentre que la classe 2 requereix projecte i certificat final. El càlcul Pms × V, les exclusions i les ITC aplicables determinen el resultat.

Què és el certificat EP-2?

És el certificat d’instal·lació d’un equip a pressió. Quan sigui aplicable, ha d’estar vinculat al número de sèrie de l’equip i conservar-se a l’expedient. No s’ha de confondre amb l’EP-3, corresponent a la direcció i final d’una instal·lació amb projecte, ni amb els certificats d’inspecció periòdica.

Què faig si la nau té un compressor però no en trobo els papers?

No s’ha de considerar regularitzada la instal·lació sense comprovar-ho. Cal inventariar els equips, fotografiar les plaques, buscar el codi RITSIC i demanar l’expedient a l’anterior titular, al propietari, a l’instal·lador o al mantenidor. Després s’ha d’avaluar la documentació disponible, l’historial d’inspeccions i la viabilitat reglamentària abans d’utilitzar o modificar els equips.